Poblat ibèric de Sant Miquel
(Vinebre - Ribera d'Ebre)

El poblat ibèric de Sant Miquel s’alça sobre un petit turó d’uns 100 metres d’altitud, situat a la riba esquerra de l’Ebre, a 1,5 km Vinebre, damunt del congost del pas de l’Ase. La seva situació, dominant un dels passos més estrets del curs inferior del riu, li proporcionava un ampli control visual del territori i de les comunicacions fluvials i terrestres. Aquest emplaçament estratègic constitueix una de les claus per entendre la implantació de l’assentament, que ha estat interpretat com un petit establiment fortificat de possible funció defensiva i de control territorial.

El jaciment ocupa un planell de forma aproximadament triangular, d’uns 130 m x 60 m, amb una superfície aproximada de 2.000 m². Fou descobert l’any 1973, i les primeres prospeccions arqueològiques s’hi dugueren a terme el 1976 sota la direcció de l’arqueòloga Margarida Genera i Monells, responsable de les successives campanyes d’excavació desenvolupades durant les dècades següents. Les investigacions han permès documentar un recinte delimitat per estructures defensives i un conjunt d’habitacions disposades d’acord amb la topografia del terreny.

Des del punt de vista constructiu, l’element més destacat és el sistema defensiu perimetral, especialment desenvolupat als sectors més accessibles del turó. Els murs, assentats directament sobre la roca natural, presenten trams de fàbrica irregular, executats amb blocs de pedra procedents del mateix substrat geològic. La recerca arqueològica ha permès identificar solucions defensives diferenciades i diverses fases de planificació constructiva, separades per un interval cronològic relativament breu. La interpretació d’aquestes estructures ha plantejat la qüestió de si l’establiment fou planificat per una comunitat indígena ibèrica o si la seva organització responia a una iniciativa sota comandament romà, una problemàtica estudiada per Margarida Genera, Carlos Brull i altres investigadors.L’organització interior es caracteritza per l’adaptació dels espais construïts a la superfície disponible. Les habitacions s’agrupen dins el recinte i aprofiten els desnivells naturals, mentre que la disposició general sembla respondre a una planificació unitària. Les excavacions han documentat paviments, murs i altres estructures domèstiques i funcionals, que permeten reconstruir parcialment la configuració de l’assentament. La combinació de l’espai habitat i les defenses confereix al conjunt un caràcter particular dins els establiments ibèrics de la vall inferior de l’Ebre.

Els materials arqueològics recuperats proporcionen informació valuosa sobre les activitats i els contactes comercials dels habitants. Destaquen les ceràmiques ibèriques pintades, les peces de vernís negre d’importació itàlica i les imitacions locals, així com recipients de ceràmica comuna elaborats a mà. També s’hi han trobat pesos de teler, que testimonien activitats tèxtils, fragments de molins i nombrosos objectes metàl·lics. Entre les troballes singulars hi ha monedes, terracotes amb representacions femenines i altres figures, a més de peces de ferro que han estat objecte d’estudis específics. Aquest repertori evidencia la participació de l’assentament en les xarxes d’intercanvi i en els processos de transformació cultural associats a la romanització.

La cronologia de l’ocupació s’estableix entre l’últim quart del segle II aC i la segona meitat del segle I aC. Els materials recuperats apunten a una fase principal d’ocupació relativament curta, seguida de l’abandonament del recinte.

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí