Recinte Torribera
(Santa Coloma de Gramenet - Barcelonès)

A la vall Carcerenya, prop de la Torre Pallaresa, hi ha l'antiga masia de Torribera, documentada des del segle XV, coneguda també amb el nom de Can Setantí. Els terrenys van ser adquirits el 1916 per la Diputació de Barcelona per ubicar-hi un conjunt d'edificis destinats a sanatori mental.

El projecte, inscrit en els valors conceptuals i estètics del noucentisme, data de 1917, però els treballs van començar el 1926. Inicialment, el conjunt estaria format per dotze pavellons aïllats que, juntament amb la porteria, la casa del director i la capella, definirien un espai urbanístic de ciutat-jardí estructurada d'acord amb la topografia del terreny i segons un eix de simetria, inspirats tant en el sanatori Pere Mata de Reus, com en l'hospital de Santa Creu i Sant Pau o altres models centreeuropeus.

Les circumstàncies polítiques i econòmiques van afectar el projecte -que es va allargar molts anys-, i, sobretot, les primeres, van significar l'abandonament de l'obra per part de Masó. A la seva mort -1935-, Pericas agafa les regnes, assessorat pel doctor Tomàs Busquet. El projecte s'amplia a vint-i-dos edificis i s'aboca a una major austeritat formal, tot i prestar atenció als detalls, com el paviment hidraúlic emprat, compost de cercles i triangles, dissenyat per Pericas per al fabricant Escofet.

El pavelló de la Immaculada (o Canigó) i el pavelló de Montserrat -de Masó-, el Gaudí (Sant Pau) i el Verdaguer (Mare de Déu de Lourdes), -de Pericas-, s'adscriuen al concurs inicial. Els dos darrers són els únics que mantenen del tot el concepte original.

La casa del director -de Pericas-, se situa en un espai tancat per uns basaments de pedra amb fanals. És un volum quadrat compost de tres plantes, amb sòcol, una entrada tripartida i un balcó amb finestral igualment tripartit, i decoració esgrafiada. A l'interior, la distribució parteix del vestíbul i s'il·lumina amb una lluerna. El pavelló de la porteria, -de Pericas-, és el més monumental, amb la façana revestida de pedra i estuc i estructurada simètricament en relació amb el gran portal d'accés, que té una magnífica porta de forja, d'Antoni Canamassas, un escut de la Diputació i quatre medallons amb les efigies de metges il·lustres -Ramon y Cajal, Charcot, Kraepelin i Giné i Partagàs (o Marià Cubí, segons la font) -.

L'antiga masia és a un dels extrems del recinte, reformada per Camil Pallàs Arisa el 1967. Hi ha també una capella neoromànica, -de Pericas-, d'una nau i deambulatori, amb un campanar poligonal coronat per un airós pinacle i el treball pictòric a l'interior de Llucià Costa, capitells esculpits per Pere Puntí i ferros d'Antoni Canamassas. Va unida al pavelló de serveis generals o residència de les monges, per un arc pont. Aquest és un edifici rectangular de tres plantes i elements propis de l'arquitectura militar romànica, habituals en l'obra de Pericas.*

Posteriorment, el complex va anar ampliant-se, amb edificis com l'anomenat pavelló dels Bruts, una obra de Joan Baptista Subirana, de 1934, en la qual barreja la tradició i el racionalisme. I, durant el franquisme, encara va crèixer, però va quedar inacabat. Als anys setanta es van afegir diversos cossos, fins als 90. Tot plegat, ja sense unitat estilística. Actualment, part del complex el gestiona la Diputació i la resta han estat cedits a la UB.


*Catasús Oliart, Aleix; Claparols Pericas, Josep M.: Josep Maria Pericas i Morros. 1881-1966. Arquitecte. COAC, 2019

Catasús Oliart, Aleix: Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte noucentista (Vic, 1881 - Barcelona, 1966). Patronat d'Estudis Osonencs, 2016

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí